La veritat de la foto

Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955), aplega en aquesta edició una vintena de textos clàssics que tracten sobre estètica de la fotografia. Els inicis del prolífic Fontcuberta en el camp de la teoria comencen amb aquesta compilació, editada en orígen per Blume en una època tan temprana com l’any 1984 i reeditada per Gustavo Gili en quatre tirades que arriben fins a data d’avui.

El llibre tracta dels dos grans pols de la teoria fotogràfica, el pictoralisme i el purisme, anomenats al llarg de la curta història de la fotografia d’altres maneres, però sempre presents en el debat estètic sobre la fotografia. Pràcticament des de l’inici de la fotografia a mitjans del s. XIX, pictoralisme i purisme han estat objecte de llargues polèmiques discursives que amb la postmodernitat arriben a la seva fí.

Aquesta compilació d’assajos sobre estètica de la fotografia segueix una sequència històrica linial. Comença incloent un text escrit en la temprana data de 1846 per Fox Talbot i tanca l’edició amb un text d’Otto Steinert (1965).

Val a dir que contribucions com ara la que representa aquest llibre, van abonar l’àrid panorama peninsular de la teoria de l’art. Al compilar en llengua castellana part d’un corpus teòric que provenia esencialment de l’entorn germànic i anglosaxó, Fontcuberta omple un dels numerosos buits que asolen la nostra geografia. Posada en context, la teoria sobre la fotografia es troba actualment en un moment de plenitut. Els actuals discursos sobre el mitjà cerquen aixopluc sota el camp de la historiografia estètica.

Historiador, assagista, editor, profesor i curador, l’extensa carrera de Fontcuberta resulta impossible d’enumerar en aquestes línies. Però esencialment, Fontcuberta es un escèptic pel que fa als discursos que legitimen l’autoritat. I es que la seva experiència en el mòn de la comunicació i la publicitat –construint i legitimant discursos adreçats a les grans audiències– l’ha permès revisar la relació que existèix entre fotografia i veritat.

Fontcuberta questiona els dogmes a l’hora de pensar en la fotografia –com ara la ingènua sentència “una imatge val més que mil paraules”–, una frase que Fontcuberta s’ha ocupat de rebatir sense treva al llarg de la seva carrera, posant en crisi les bases que sustenten tal afirmació.

Al seu rigor argumentatiu afegeix el sentit del joc i la ironia, Fontcuberta mostra un sentit de l’humor admirable, adaptant a la seva manera l’art de la pressa de pel duchampiana amb la sana voluntat de provocar la reflexió entre les grans audiències.

I és que en la fotografia la tria per part del operador de la càmara dels elements inclossos en la composició i la possibilitat afegida del muntatge son part ineludible i característica del mitjà. Es a dir, la veritat no és pas una essència inmanent en el mitjà fotogràfic. La veritat de la foto és, naturalment, una construcció discursiva.

Xavier Calahorro

Publicat a la revista Bonart

• Fontcuberta, Joan (ed.), Estética fotográfica, Barcelona, Gustavo Gili, 287 págs.
• Calahorro, Xavier, Estètica fotogràfica, Bonart núm. 140, juny 2011, pàg. 66.
• Ressenya publicada a la sala de premsa de l’editorial Gustavo Gili.

———————————————————

goldenfarmers / cultura contemporània

https://goldenfarmers.wordpress.com/

———————————————————

Premi premio Novel

Album de familia

A principios de los setenta, Kodak lanzó al mercado una línea asequible de cámaras instantáneas y un nuevo sistema de revelado industrializado. El acceso a éstas nuevas tecnologías simplificaron la manera de hacer fotos y pusieron al alcance de un gran número de consumidores una tecnología que hasta la fecha había sido patrimonio  tan sólo de profesionales y iniciados.
La socialización del consumo de cámaras instantáneas fué acompañada de unos nuevos hábitos y maneras de hacer que caracterizarían al género de la fotografía popular. A partir de la rápida difusión de éstas prácticas, Kodak encargó al sociólogo Pierre Bourdieu un estudio que tratara de aportar luz entorno a éste sujeto.

La investigación de Bourdieu y su equipo dió lugar el año 1975 a la publicación de un ensayo sobre los usos sociales de la fotografía. Se llegó a la conclusión de que la fotografía corriente, la practicada por la gente que aparentemente no tiene pretensiones creativas y que parece que practica una actividad improvisada, está en cambio sometida a unas estrictas reglas que regulan su práctica.

Así pues, la fotografía de género familiar difiere de la práctica amateur en la selección de sus objetivos, en la técnica, en el encuadre y en las pretensiones. La fotografía de familia parece querer eternizar, solemnizar i mostrar las celebraciones colectivas como un hecho positivo y cohesionador. Esta fotografía deviene ritual de culto de lo familiar y lo doméstico.

En cambio, los que practican la modalidad de foto amateur pretenden unos objetivos más elevados –en gusto, en complejidad técnica, en libertad–. Pero igual que los que practican la foto de familia, también están condicionados por unas reglas internas que delimitan las fronteras de lo fotografiable.

De la infinitud de fotografías técnicamente posibles, cada grupo selecciona una gama limitada de sujetos, géneros y composiciones. Si bien es verdad que éstas normas no se explicitan, sí que están latentes en un estado implícito, inconsciente o semiconsciente y rigen los comportamientos.

Para Bourdieu, entender una fotografía no es sólo percibir el significado que proclama abiertamente, sinó que también consiste en desvelar los excedentes de significado que incorpora, en la medida en que toda imagen contiene, a través de codigos y símbolos, las afirmaciones y aspiraciones de un grupo social inserto en un tiempo dado.

Xavier Calahorro

• Bourdieu, Pierre; Boltanski, Luc; Castell, Robert; Chamboredon, Jean-Claude, Un arte medio. Ensayo sobre los usos sociales de la fotografía, Barcelona, Gustavo Gili, 2003, 416 págs.

The Family Album de Alan Berliner. Film, 16mm, 1986.