Entrevista a Daniel Giralt-Miracle

Daniel Giralt-Miracle ens parla sobre el seu pare, el dissenyador gràfic e impressor Ricard Giralt Miracle.

Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944) és especialista en història de l’art i història del disseny. Ha ocupat una llarga llista de càrrecs directius–Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat, Fundació Caixa de Catalunya, MACBA, Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya, entre d’altres–.

Hem anat al seu estudi al barri de Gràcia de Barcelona per a que ens desvetlli alguns detalls inèdits de la biografia del seu pare, amb el que va tenir una relació molt propera. Justament, amb el seu pare Ricard Giralt Miracle l’unia un intens interès per l’art i el disseny.

—Com era d’estreta la relació amb el seu pare?

Amb el pare tenia una gran sintonia. Li parlava dels meus articles, de la meva relació amb els artistes i alhora col·laborava en els seus projectes. Amb ell he vist la Biennal Hispanoamericana, els aparadors d’en Cirici a Gallen, la primera exposició transgressora d’en Tàpies a Barcelona, he vist com sortia d’imprenta Dau al Set. Cada dissabte a la tarda anàvem a comprar revistes franceses, alemanyes al quiosc. També anàvem a veure galeries: Sala Gaspar, René Metràs i acabàvem a la Sala Parés. Així, he rebut del pare una gran cultura artística.

—Amb la tipografia com a teló de fons…

Sí, el meu pare, que neix al 1911, rep una formació en arts gràfiques tradicionals. Entre el meu pare, Ricard, i el meu avi Francesc podem explicar el trànsit entre l’era del plom i l’era del disseny. El meu avi era gravador litògraf. El meu pare va començar a treballar amb ell als deu anys. Després de dibuixar tanta lletra, la tipografia és el llenguatge bàsic per a la seva creació.

—Però alhora el seu pare va estar al cas de les tendències més avantguardistes del seu temps, per exemple, va prendre contacte amb l’arquitecte Josep Lluís Sert…

Sí, va anar a algun dels cursos que Sert va impartir a l’Ateneu Enciclopèdic. L’Ateneu Enciclopèdic Popular tenia l’esperit més avançat de l’època republicana en fer arribar la cultura a totes les classes socials.

—Sí, val a dir que era un ateneu anarquista.

Feien uns cursos que posaven en contacte els estudiants amb les grans figures de l’arquitectura, de la pintura, de la crítica. Josep Lluís Sert és el primer que li va parlar, al meu pare, de LeCorbusier, Aalto, la Bauhaus. Va ser revelador per a aquella generació.

—Però Ricard ja coneixia les tendències racionalistes que hi va haver a centreuropa a l’època d’entreguerres.

Sí, a l’estudi de Seix Barral està en contacte amb Franz Schuwer un alsacià que importa la manera de treballar de la Bauhaus. També a través de revistes està informat d’allò que està passant a Suïssa, França i Alemanya. Després de la guerra civil funda Filograf. Es la seva impremta, taller, laboratori, estudi gràfic, lloc on es dissenya. Per tant, no sé si és impressor o si és dissenyador.

—Poc després arriba el desarrollismo…

La publicitat europea dels cinquanta i seixanta la introdueix ací el pare. Per edat, el pare és deu anys més gran que la generació dels grafistes Pla-Narbona, Pedragosa, Baqués, Vellbé o Satué, molts dels quals eren amics o deixebles que van passar per l’estudi i, tots plegats, fundadors de l’ADG-FAD, la primera associació de dissenyadors gràfics de Catalunya. El 1960, al meu pare el fan president honorari per veterà.

—El seu pare coneixia bé els corrents racionalistes, però els seus treballs més exquisits i més lliures són les plaquettes i els calidoscopis, en què sembla que es deixa anar.

Les plaquettes s’escapen de l’ortodòxia. Tot plegat feia una impressió heterodoxa en què buscava totes les possibilitats de la màquina d’imprimir. En aquesta cuina de laboratori –una mica coctelera– descobreix unes possibilitats plàstiques que anomena calidoscopis. Els calidoscopis són l’alta cuina d’un sofregit en què es juga amb totes les possibilitats de la impremta. També hi veig ací l’atzar dels surrealistes, les paraules en llibertat dels futuristes, una experimentació no dirigida cap a la utilitat sinó cap a l’experiment.

—Respecte als temes religiosos de les plaquettes, s’inspirava en la Bíblia com a text literari o eren més aviat fruit de la seva fe cristiana?

Ell és un esteta ampli, és lector dels clàssics grecs, és lector de la filosofia tradicional; a la seva manera, llegia Kant o Ortega i Gasset; va llegir molt Eugeni D’Ors… però, evidentment, havia rebut una educació cristiana i tenia una particular devoció per llegir la Bíblia i, quan veia un passatge que li agradava, l’ interpretava plàsticament. Mai per fer adeptes.

—Aquesta compulsió esquitxada d’imatgeria híbrida del seu pare, si em permet, voreja també el kitsch.

I sense escrúpols, t’ho dic claríssimament. El bon gust pot excedir els cànons de l’estètica canònica però, si s’escapa i voreja el kitsch, o cau en punt decadent, ho fa amb molt bon gust, sense reserva. L’exploració té això. Gaudí és sublim en alguns moments i repelent o kitsch o quico o d’una cultura popular absolutament cara i de mal gust. El pare és un home d’exquisit bon gust, però es permet unes llibertats i unes experimentacions en les quals, a vegades, perd.

—Tot i la seva modèstia, el seu pare va tornar a ser referent per a la nova onada de dissenyadors/tipògrafs dels anys noranta. A pocs passos d’ací, a l’escola Bau, Pujagut i Balius remenaven Fontographer molt conscients d’estar explorant camins ja transitats pel seu  pare.

Sí, ara fa poc, Balius va estar treballant en l’arxiu del meu pare buscant tipografies dibuixades amb superposició de colors, bigotis i filets. D’ací ha sortit el quadern editat recentment per Camp Gràfic, Alfabet imaginari, una recopilació d’en Balius de tipografies dibuixades pel meu pare.

Aquests podien treballar amb ordinador mentre que el meu pare ho feia amb les màquines d’imprimir tipogràfiques. El contacte directe amb la tinta, amb els tinters, amb els fulls de descàrrega, la maculatura, el joc de sobreimpressions… li van permetre fer els calidoscopis, que eren el seu mitjà d’expressió més característic. Tot això era una mica surrealista també, l’art de l’atzar. La primera vegada que va venir en Balius per l’arxiu/estudi estava apassionat per això, per la sobreimpressió de tinta. Però jo crec que el meu pare ho va fer més per estètica. La generació d’en Balius és més conceptual.

—Daniel, quina va ser l’ensenyança més valuosa que va rebre del seu pare?

La gran lliçó que rebo d’ell: va ser un individu de gran comprensió de l’evolució del món i molt obert a la curiositat científica i creativa.

Barcelona, 06/02/2011.

Xavier Calahorro


Article publicat a la revista Bonart.

  • Calahorro, Xavier, “Entrevista a Daniel Giralt-Miracle”, a Bonart núm. 137, març 2011, pàg. 32.

                 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: