El meu nebot ho faria millor

Eren principis dels anys setanta, un jove marxant d’art –Ronald Feldman– visitava les sales d’exposició del MoMA, quan de sobte va trobar a una guia comentant un quadre de Jackson Pollock. –Pollock expressava la interioritat del seu jo mitjançant el pinzell.

La guia descrivia així el quadre a la gent que l’envoltava. El seu discurs no semblava gaire afortunat. Quan va acabar les seves explicacions, el grup bullia en comentaris i preguntes. Algú es va envalentonar: –El meu nebot ho faria millor! Jo podria pintar això! No es així?

La guia respongué a la pregunta del públic: –No estic d’acord. Si mireu el dinamisme de la composició i la complexitat de la pintura, veureu que aquest tipus de pintura només pot ser feta per un mestre.

Així, va insistir una estona amb aquesta mena d’arguments. Però aquests no acabaven de satisfer a un home entre el públic: –Fins i tot un mico podria fer això! Va proferir de manera desafiant.

La guia, a la que se l’havia acabat la corda, va esclatar per moments: – Senyor, vostè hauria d’entendre que si aquesta obra està en el MoMA es que és una pintura important.

El marxant Ronald Feldman que observava l’escena de lluny va marxar neguitejat, movent el cap de costat a costat. Va voler participar en el debat però finalment estimà no dir res. Aquesta gent tenia  raó va pensar per si mateix. Les audiències havien plantejat qüestions rellevants. Al marge de la figura de Pollock com a artista consagrat, a Feldman no li semblava que el context del museu pogués justificar per si sol el treball de l’artista.

Aquesta és una de les dotze històries que relaten els protagonistes del museu en un còmic fet per Grennan i Sperandio en col·laboració entre el P.S.1/MoMA i l’editorial de vinyetes de superherois DC Comics.

El relat queda doncs obert a la reflexió del lector. Tot i això, ens permetreu subratllar l’intenció principal dels autors: questionar la centralitat i l’autoritat de la institució museu per a definir el gust i constituir el panteó d’artistes a historiografiar.

Així doncs, es dona veu al director, al curador, a l’artista internacional però també a l’aspirant a artista, al personal d’administració, neteja i serveis, al mitòman de les obres consolidades d’art i a altres menes de públic.

El P.S.1 destaca per operar de manera independent i per apropar-se al fet expositiu defugint els formats convencionals i deslocalitzant-se, com ara, per tractar els debats del camp conceptual sobre les audiències i el desmuntatge de l’institució museu en un mitjà tan atípic com el còmic.

Xavier Calahorro

Publicat a la revista Bonart

  • Calahorro, Xavier, El meu nebot ho faria millor, a Bonart núm. 154, agost/setembre de 2012, pàg. 54
  • Sperandio, Christopher, Grennan, Simon, “Modern Masters. Stories About P.S.1 and the Museum of Modern Art as Told to Artists Grennan and Sperandio”. NYC, P.S.1 / MoMA i DC Comics, 48 pàgs.

——————————————————

goldenfarmers / cultura contemporània

https://goldenfarmers.wordpress.com/

——————————————————

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: