Dialèctica de l’Amo i l’Esclau

En el desert, sobre un magma informe, entre el fang, l’aire i el no-res, dos éssers humans es troben. Es miren l’un a l’altre. No es coneixen. Tampoc no es reconeixen. Ambdòs estimen que l’altre pot ser una amenaça.

Podrien llavors conduir una lluita a mort, en aquest cas un dels dos sobreviuria i continuaria el seu viatje sol. Una altre opció podria ser col·laborar. En aquest altre supòsit, un cedèix i transigèix. L’altre marca les regles. Un asumeix el rol de l’amo i l’altre el de l’esclau. Acaba de nèixer la vida en societat i l’Estat primigeni.

L’Estat arribarà al seu cúlmen amb la modernitat. La idea s’expansionarà amb el sò de les canonades dels exèrcits de Napoleó. Durant aquells dies Hegel portava a impremta una de les obres més fascinants de la filosofia moderna, La fenomenologia de l’esperit (1807). Un dels seus capítols tracta sobre la construcció de la subjectivitat i l’alteritat. L’encapçala el sugerent títol La dialèctica de l’amo i de l’esclau.

Aquest text va ser ampliament comentat per Alexander Kojève en una sèrie de cursos impartits a l’Escola d’Alts Estudis de París entre el 1933 i el 1938. Kojève analitzà còm el desig serveix com a base per a la construcció de l’identitat.*

Així, desitjar conscientment un objecte, un altre subjecte, funda la subjetivitat de l’individu i provoca alhora que es desvetlli a sí mateix com a un jo, tot diferent d’un altre. Més endavant aquest desig mourà a l’acció.

Mentres el coneixement manté al subjecte en una actitud pasiva, l’acció –nascuda del desig– tendeix  en canvi a satisfer. Aquesta acció opera a través de la negació, la destrucció o la transformació (i assimil·lació) de l’objecte desitjat (10).

­Però aquest desig primari de negació o assimil·lació de l’altre és de natura animal (és narcisista) i diferèix del desig humà. El desig humà es caracteritza per desitjar el desig d’un altre, és doncs desitjar que el valor que jo sóc o que represento sigui el valor desitjat per l’altre (13). Vull que l’altre reconegui la meva vàlua com a la seva vàlua, vull que ell em reconegui com a un valor autònom.

Així doncs, la subjectivitat i l’autoconciència eren per a Hegel simptomes de la lluita pel reconeixement. Aquest argument té fortes implicacions pel que fa a la descripció de les figures de l’artista i l’intel·lectual i les seves funcions en l’epoca moderna i contemporània.

Finalment, el text de Hegel s’ens mostra com a una genealogia del desig. Aquest desig es la llavor que acaba per construir la identitat. En el plànol col·lectiu, l’autoconciència del jo i del nosaltres, acaba prefigurant la lluita per la sobirania o la lluita de clases. Però, tot i la reversibilitat dels subjectes dominants i dominats, les nocions amo i esclau continuen essent funcions d’una relació social fonamental (15).

Xavier Calahorro

Nota:
*Aquestes lectures van ser compilades i editades originalment sota el títol Introduction à la lecture de Hegel [1941] (tr. al cast. La dialéctica del amo y del esclavo en Hegel).

 

Publicat a la revista Bonart

  • Calahorro, Xavier, Subjectes de desig, Bonart núm. 156, desembre 2012/gener 2013, pàg. 54.
  • Sobarzo, Mario, Nueve postales desde el cine de ciencia ficción, publicado en www.lafuga.cl
  • Kojève, Alexandre, La dialéctica del amo y del esclavo en Hegel, Buenos Aires, Leviatán, 2006, 316 pàgs.

——————————————————

goldenfarmers / cultura contemporània

https://goldenfarmers.wordpress.com/

——————————————————

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: