La comunitat imaginada

Les classes populars no s’identifiquen amb l’alta cultura de les elits. Aquestes elits han volgut fer del seu feu un club privat d’autolegitimació de classe, que els ha servit de pas, per marcar distància entre amplies capes socials d’origen immigrat. La política lingüística de CiU ha plantat tanques amb filferros al seu jardí imaginari de refinada civilitat noucentista.

El malestar en la cultura catalana és una crítica envers la normalització lingüística i una anàlisi dels seus efectes sobre el camp cultural durant els anys vuitanta i noranta. El seu autor, Josep-Anton Fernàndez és sociolingüista i un afinat observador i crític de la cultura catalana. Ha estat professor d’estudis catalans a la Universitat de Londres i ara és lector a la UOC.

Segons l’autor, el malestar en la societat catalana és fruit d’una política linguística que no ha donat els resultats previstos, i que ha provocat una crisi de valor sobre els productes culturals catalans. Aquesta afecció és una condició constitutiva del camp cultural català contemporani. La normalització fallida de CiU té a veure amb la subordinació a Espanya (17).

El llibre té voluntat interdisciplinària i l’anàlisi de Josep-Anton es fonamenta en discursos teòrics de la filosofia, la sociologia, la psicologia, la psicoanàlisi, el feminisme i la teoria queer; i s’aplica a objectes com textos literaris, televisió, cinema, periodisme, assaig i textos publicitaris.

El seu mètode d’anàlisi adopta estratègies discursives postmodernes, però cal assenyalar que Josep-Anton no és postmodernista, ja que aposta per la concepció moderna de creació d’un estat i per la distinció funcional entre alta i baixa cultura.

La via per expressar les seves posicions, com hem vist, és a través del camp acadèmic dels Cultural Studies. Els estudis culturals, exploren de quina manera es comuniquen els significats i es representen les identitats (Rojek).

Així, el que està en crisi en la cultura catalana és la seva pròpia representació, això genera una crisi de valor en el productes culturals catalans, i té implicacions de llarg abast en la seva impossibilitat de reproducció fora dels paràmetres de l’excepcionalitat (o anormalitat) de l’alta cultura burgesa.

La falta d’identificació de les classes populars amb l’alta cultura de les elits estaria en el centre del discurs. Aquestes elits han volgut fer del seu feu un club privat d’autolegitimació de classe, per marcar frontera amb la població d’origen immigrat i mantenir impol·lut el seu jardí imaginari de refinada civilitat noucentista.

Però compte, en resposta a la pregunta “qui en té la culpa?”, Josep-Anton adverteix del perill d’aquesta afirmació, que no contribuiria a formular noves vies amb vista al futur i, pitjor encara, probablement ens duria a la reproducció de determinades formes de violència simbòlica, com ara acusar aquells que estan en posició dominada dels efectes de la seva pròpia subordinació (18).

Aquesta última afirmació val indistintament per als dos grups ètnics majoritaris a Catalunya. Cal recordar que la cultura es, en definitiva, l’entramat de mecanismes a través dels quals les societats justifiquen les exclusions d’aquelles realitats que troben intolerables (Charles Lemert).

La cultura catalana encara està en una fase premoderna, encara no s’ha institucionalitzat. Manca doncs un discurs que presenti la cultura catalana de manera neutra amb l’objectiu d’aconseguir la seva naturalització (25).

Aquesta naturalització, segons Josep-Anton, troba dos grans obstacles que li barren el pas, per un costat, la influència dels mitjans de masses en castellà sobre un ampli conjunt de la població i, per l’altre, la voluntat de les elits culturals catalanes de distinció social i, per tant de la codificació dels seus productes culturals en termes de pertinença de classe.

Xavier Calahorro

Article publicat a la revista Bonart.

  • Calahorro, Xavier, “La comunitat imaginada”, a Bonart núm. 150, abril 2012, pàg. 68.
  • Fernàndez, Josep-Anton, El malestar en la cultura catalana, Barcelona, Empúries, 2008, 401 pàgs.

Josep-Anton Fernàndez en la seva mise-en-scène postmoderna però no postmodernista: part endins, part enfora del marc legitimador. (Fotografia del seu perfil a Facebook).


———————————————————

goldenfarmers / revista de crítica d’art

https://goldenfarmers.wordpress.com/

———————————————————-

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: